La fórmula equivocada

Pagar més diners per rebre un ensenyament de menys qualitat.

Aquesta és la fórmula que en els últims anys els estudiants de les universitats públiques catalanes estan veient aplicada a les seves carreres. En principi, la cosa es podria mig entendre si pensem que s’ha ajuntat un Pla Bolonya mal adaptat amb la crisi econòmica que tants caps està tallant a Espanya. Però, si no hagués coincidit amb la crisi, hauria anat millor del que va, el Pla Bolonya? No ho crec. El tret característic principal del Pla Bolonya –resumint molt – és que contempla l’avaluació continuada dels alumnes, que reben una docència en grups reduïts d’uns, per exemple, 30 alumnes. La cosa té lògica: si el professor té pocs alumnes, pot fer-ne un bon seguiment i avaluar-vos de manera acumulativa i continuada, seguint la seva evolució. A més, es facilita el poder fer més classes pràctiques que amb un major nombre d’alumnes seria pràcticament impossible. Sembla la idea perfecta, oi? Podria ser-ho, però hi ha un inconvenient: si els alumnes d’una promoció són, posem per cas, 300, com és el cas de la carrera de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, per fer grups petits calen un munt de professors i espais. I això, evidentment, té un cost econòmic: s’ha d’invertir.

Si ara us dic que quan es va implantar aquest Pla es va fer a cost zero, és a dir, sense incrementar el pressupost universitari, potser ja començareu a sospitar que la cosa no podia anar bé de cap manera. Però, què passa ara amb les retallades? No només no s’ha incrementat el pressupost universitari per poder aplicar correctament el Pla Bolonya, sinó que s’ha reduït el que ja hi havia.

Tot això es tradueix en una pèrdua important de qualitat: els professors es troben davant de classes amb un promig de 150 alumnes i es pretén que en facin avaluació continuada. Com que és impossible, han de prendre del Pla Bolonya el que poden aplicar, i usar la seva llibertat de càtedra per sortir del pas com puguin en els aspectes on el Pla no els serveix, frustrats i angoixats per intentar gestionar la feinada que se’ls ve a sobre amb tants alumnes sota la seva docència. Al final, l’alumne es troba que es passa el semestre entregant pràctiques i treballs a tort i a dret, la majoria dels quals són en grup –que tots ja sabem el que és, sobretot quan et trobes amb companys-paràsit –, que no pot faltar mai a classe perquè passen llista i les faltes d’assistència penalitzen (estem a la universitat, som adults i a vegades les obligacions no-acadèmiques són un impediment) i que tot plegat no li serveix de gaire més que per sumar un 30% de la nota, jugant-se el 70% restant a un examen final que no pot suspendre perquè –almenys a la Facultat de Ciències de la Comunicació UAB- no es contempla la possibilitat de fer exàmens de recuperació. És a dir, potser treballes com un esclau tot el semestre, al més pur estil Batxillerat, i després resulta que el dia de l’examen et quedes en blanc i suspens. Llavors ja saps el que has de fer: matricular-te directament de nou, pagant el 150% del preu bàsic de l’assignatura.

El descontentament afecta també els continguts: amb l’eliminació de l’antic model universitari es van eliminar també algunes assignatures que van resultar ser, justament, les més crítiques. Gèneres d’opinió, per exemple, era una d’elles. El contingut de les assignatures que van romandre va ser reenfocat d’una manera acrítica, insulsa. La sensació que tenen els alumnes és que els professors que tenen realment ganes i interès en ensenyar-los coses de profit, amb esperit realment crític i compromès, són els mínims; la majoria fan les classes com un tràmit, sense ganes d’ensenyar, sense ganes de conèixer els alumnes amb qui treballen. Arriben, passen el seu PowerPoint mentre van llegint en veu alta el que hi posa, i se’n tornen. El contingut és insuls, sense valor afegit: els alumnes podrien haver guanyat exactament els mateixos coneixements buscant els conceptes per Internet o en una Enciclopèdia. Són matèries que s’aproven memoritzant dades que es vomitaran en un examen final, però no s’hi aprèn res.

El sistema de beques és, també, lamentable. Els barems, únicament econòmics, són tan poc encertats que sovint s’otorguen beques de transport a gent que viu molt a prop del Campus; o es deneguen beques generals a alumnes que es financien ells mateixos la carrera perquè encara viuen amb els seus pares –davant la impossibilitat d’emancipar-se –, comptant per al barem el sou d’aquests darrers. Les beques per mèrits són difícils d’aconseguir: una professora va reconèixer que diversos alumnes es mereixien matrícula d’honor però només en podia concedir una perquè com que a la universitat això li costa diners, els limiten molt a l’hora de donar-ne. Posen un 9, excel·lent, i avall.

La Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB és, lamentablement, exemple de tot aquest mal funcionament, que es fa evident en molts més aspectes. La manca de coordinació entre els responsables de les diferents assignatures és tan profunda que els estudiants van haver d’arribar a reclamar en un cas que tenien al segon semestre una assignatura on 4 de 5 temes del contingut els havien estudiat i treballat al llarg del primer semestre en una altra assignatura de nom similar. Fins i tot el sistema de matrícula és pèssim: enlloc d’otorgar-se preferència per ordre de nota obtinguda l’any anterior, com seria lògic, es fa un sorteig per escollir una lletra de l’abecedari. Els estudiants que tinguin aquella lletra com a inicial del cognom, són els primers en matricular-se i poden triar places, assignatures i torns. Així, potser un alumne amb molt bones notes queda fora del seu torn horari habitual perquè ha tingut la mala sort de ser a l’altra punta de la llista de noms alfabètics. Tenint en compte que les places i la tria de torns a l’inici de la carrera va per ordre de nota d’accés, un se sent com si li estiguessin prenent una cosa que és seva, la seva plaça, que va poder escollir perquè tenia més nota que altres, per mèrits.

Instal·lacions antigues amb manteniment insuficient o nul, sistema de Wi-Fi que és com si no hi fos –però que cada any es paga més car –, un nombre ridícul d’endolls a les aules en ple segle XXI, on la majoria d’alumnes van a classe amb portàtil per prendre apunts, goteres quan plou que gairebé com una ironia es pal·lien amb paper de diari que, mullat i ple de serradures, trist, sembla observar els estudiants de Periodisme en silenci. Són algunes de les coses que, sumades als problemes realment importants, citats anteriorment, fan que els alumnes estiguin desencantats, decebuts, que se sentin enganyats i anhelin un canvi en positiu.

Recentment ha sorgit la notícia que el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha sol·licitat al President del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, el seu permís per aprovar que l’increment del preu de matrícula dels estudiants universitaris sigui d’un 66%. Un crèdit de Periodisme es pagava aquest any a uns 22 euros i el normal és matricular-se de 10 assignatures, que tenen 6 crèdits cada una (és a dir, 60 crèdits). 60 x 22 = 1320€ és el que ha pagat un estudiant de Periodisme aquest any, assignatures a repetir si n’hi havia a part (recordem, al 150%). Amb l’increment del 66% aquest any l’estudiant hauria de pagar uns 2200€. Això no és un preu públic, i molta gent no s’ho podria permetre. Molts haurien de deixar la carrera o allargar-la diversos anys davant la impossibilitat de reunir aquesta quantitat de diners. La universitat, doncs, enfocada a les persones amb més poder adquisitiu. És com si retrocedíssim en el temps. Enlloc de progressar i afavorir, en tot cas, les ments més privilegiades, aquelles persones amb més potencial intel·lectual, afavorim els rics encara que així perdem molts talents pel camí.

Sembla ser que hi ha un problema cultural en aquest país que fa que els estudiants siguin vistos com uns capritxosos, ganduls que estudien per no treballar. Enlloc de facilitar-los les coses, entenent que la seva educació és una inversió de futur per a tota la societat, se’ls posen pals a les rodes, i quan l’estudiant acaba es troba que no té oportunitats, que no se’l valora com es mereix ni econòmicament ni intel·lectualment. Costa fins i tot recuperar la inversió en els estudis que s’han fet, perquè la retribució per la feina no està a l’alçada. La solució per a molts joves ben formats passa per marxar a viure i treballar a un altre país on se’l valori més i se li doni més oportunitats. Això, en realitat, és un cost econòmic brutal per la societat –per no parlar del cost social que a la llarga això tindrà-, que ha realitzat una inversió a fons perdut subvencionant amb els seus impostos una part molt important de la formació d’una persona que després no desenvoluparà el seu talent aquí, sinó que serà capital intel·lectual per a un altre país, que d’altra banda no ha invertit un duro en la seva formació. Caldria una reflexió de part de tots plegats, especialment dels qui administren els diners, per intentar salvar una situació cada cop més insostenible i que a no gaire llarg termini ens durà a tots conseqüències importants i repercutirà en l’economia i el progrés social i cultural del dia de demà. El que s’està fent amb aquesta “generació perduda”, com tristament es comença a conèixer ja, és pan para hoy y hambre para mañana.

Advertisements

4 comments

  1. No puedo estar más de acuerdo contigo.

  2. danisainzdeaja92

    Brillant Mariona! Quina llàstima tant d’esforç per trobar-nos això…

  3. Maco

    I qui no ho vegi clar que s’ha faci mirar, perquè més clar no es pot explicar.
    Ànims!!
    Maco

  4. helenaroura

    Un article molt digne, Mariona. El teu discurs ja l’he sentit cara a cara, a l’assamblea, i ara per escrit. De veritat, s’hauria de fer sentir molt més.

    Publicita aquest article, fes-lo córrer, perquè la gent indecisa, aquells que no han vingut aquests darrers dies i els que tampoc aniran a la manifestació, potser llegint això entren en raó.

    Felicitats, i no puc estar més d’acord amb tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: