Retrat d’un barri trist

He viscut tota la vida en un barri modest d’una gran ciutat. No és al centre històric, tampoc a la zona més pobra ni marginal. És un barri funcional, de gent treballadora, amb edificis de pisos i casetes antigues que semblen de joguina; no té cinemes ni discoteques, hi ha botiguetes, forns de pa i algun petit supermercat. De nit no té massa vida, tret de l’anar i venir de cotxes que el travessen per agafar l’autopista de l’altra banda; no és un barri per anar-hi de festa ni de visita, és un barri ‘normal’, per viure-hi.

Per aquelles coses que no tenen una explicació concreta, mai no hi he fet gaire vida: entro i surto de casa entre setmana, però el meu món és en un altre poble i el cap de setmana no acostumo a ser per aquí. La universitat, on passo moltes hores entre setmana, també és lluny i quan els companys i amics ens trobem fora del Campus ho fem en altres llocs. Fins al termini del Batxillerat vaig assistir a classe a la meva ciutat, però la gran majoria de les amistats paisanes que tinc són del centre. El meu barri, doncs, sempre ha estat per mi un lloc de pas.

Fa unes setmanes que tinc vacances acadèmiques i, a diferència dels anys anteriors, enguany encara no he aconseguit una feina on anar a treballar cada dia. Això em fa parar més per casa del que és habitual, i m’ha portat a moure’m pel barri per fer els encàrrecs quotidians. Malauradament, l’he vist amb una perspectiva que no m’esperava.

Vaig obrir els ulls en aquest sentit fa dos dies, quan vaig asseure’m a la sala d’espera del Centre d’Atenció Primària (CAP) del barri, on visiten els metges de capçalera.  Havia portat el diari perquè normalment cal esperar una bona estona abans d’entrar a la visita, però en cap moment m’hi vaig poder concentrar: les dues dones que hi havia assegudes a les cadires del meu davant estaven immerses en una conversa que de seguida va captar la meva atenció. L’una li explicava a l’altra que tenia 54 anys i li acabaven de certificar una invalidesa perquè tenia fibromiàlgia i un problema a la cama que la feia anar coixa. Tot el que rebia al mes eren 293€. “Jo he estat autònoma tota la vida, i ja se sap que en aquest país els autònoms no tenen dret ‘a res'”, explicava, “tenia una petita botiga i ara em resulta impossible treballar. Per sort ja tinc el pis pagat, però em faig càrrec del meu pare, que té 86 anys i està malalt terminal.” L’altra dona li preguntava, esgarrifada, com s’ho feia per passar amb tant poquíssims diners i una situació tan complicada. La protagonista, tot fent un gest resignat, la cara ben seriosa, li responia “Què hi puc fer? Estic molt indignada però això no em serveix de res.” Al cap de poca estona la van cridar per entrar a la visita amb el metge, i la dona que escoltava es va acomiadar de l’altra donant-li ànims i desitjant-li sort. Tot i el sobtat silenci, ja no vaig tornar a obrir el diari.

Aquest matí, mentre esperava el meu torn al forn de pa, la fornera – una dona enèrgica i simpàtica, d’aquelles que coneix i xerra amb tothom – li ha demanat a l’home del meu davant com anava el dia. “Què, Ramon, molta feina?”, però ell l’hi ha negat: “Gens, noia. Ja no sabem què fer”. Feia un posat tan moix que la fornera ha volgut suavitzar la situació amb alguns comentaris banals, en la meva opinió poc afortunats, com ara que les llaminadures anaven cares i que ara la gent estalviava fins i tot en les coses més petites. M’he adonat que l’home era el propietari de la petita botiga de caramels i gelats que hi havia a l’altra banda del carrer. “La meva dona i jo fa anys que no hem apujat els preus, però tot i així no entra ningú”, ha explicat el senyor mentre agafava el pa i marxava cap a la sortida amb pas lent. Me l’he mirat mentre marxava i m’he quedat glaçada: destil·lava tristesa pels quatre cantons.

Abans de tornar a casa he hagut de passar pel petit supermercat del barri a comprar quatre coses, i he tingut la sensació que veia molt pocs somriures, les caixeres estaven serioses i malhumorades i la gent no xerrava entre ells mentre feien la compra, com a molt discutien si agafar o no algun article. Potser ha estat impressió meva, que ja hi he entrat desanimada, potser és que ho estem tots plegats, de desanimats. Però tot i la dura realitat quotidiana de milers de persones com les que he esmentat en aquesta entrada, tot i el malestar, el desànim i la impotència de tots nosaltres, els dies van passant i la situació, lluny de millorar, es va tornant pitjor quan ja semblava que no podia ser-ho més. Els polítics ens van exigint cada cop més austeritat i cordar-nos el cinturó encara uns traus més, en ocasions sense el més mínim respecte per tots nosaltres; les notícies són dolentes cada dia, els ànims i la paciència de la gent van mermant; però o ens decidim a plantar-nos de veritat i dir prou a aquesta situació, o seguirà eternitzant-se com ha fet fins ara.

Tot i ser estiu, l’ambient és gris i trist | FONT: yayitou.blogspot.com.es

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: